Vista cansada (presbícia): per què llargues el braç i què hi pots fer

Què passa dins de l'ull

El cristal·lí és la lent natural de l'ull i, per enfocar a prop, s'engross com una lent jove i flexible. Amb els anys aquesta fibra es torna rígida: quan arribem als 40-45, el punt proper que teníem a 20 cm se'ns escapa cap als 40... i després cap al diàleg de braç estirat.

No és un defecte ni una malaltia: els 45 anys ens arriben a tots. Els miopis també (a posteriori es nota al revés: es treguen les ulleres per llegir).

Els senyals clàssics

• 1Llargues el braç per llegir el mòbil o el diari.
• 2Al vespre els ulls «no van»: fa faltes més llum.
• 3El mòbil el mires sense saber per què més avall.
• 4Petita ironía: de cop la pantalla gran de l'ordinador et sembla PRIMA.

Totes les sortides que hi ha

Ulleres monofocals de prop: senzilles i perfectes si només llegeixes. Progressives: un vidre per a lluny, mig i prop —la solució de cada dia per a gairebé tothom passats els 45. Ocupacionals (de mig i prop): ideals si vius enganxat a pantalles d'ordinador.

Lents de contacte multifocals: existeixen i funcionen millor que fa uns anys, també per a miopis ja portadors. La cirurgia (substitució del cristal·lí o làser de còrnia) només en casos concrets i amb estudi exhaustiu: no és la resposta universal que alguns anuncis suggereixen.

L'error clàssic: el prejudici gradual

Molts triguen anys a acceptar la primera progressiva i per a què: en una o dues setmanes el cervell s'adapta al corredor de visió i després no els trauries ni amb llevaneu. Com més aviat s'ajusta el primer disseny, més suau és l'adaptació.

Les ulleres de farmàcia «prova d'1,5» poden treure d'un embolic puntual, però no respecten els eixos visuals ni una possible astigmatisme —i a la llarga et fan els ulls mandrosos amb l'esforç.